La plaça del diamant
Club Editor Jove
Agregada el 12/10/10
pág. 71. «I mirava les onades que venien i se’n tornaven, sempre igual, sempre igual… totes amb ganes d’arribar i amb ganes d’entornar-se’n. Asseguda de cara al mar, de vegades gris, de vegades verd, més que tot blau, aquella estesa d’aigua que es movia i vivia, d’aigua que enraonava, se m’enduia el pensament i em deixava buida.»
pág. 75. «Mai no hauria pensat que la meva veu pogués anar tan lluny i durar tant. I que tot aquell patir em sortís fet crits per la boca i criatura per baix.»
pág. 109. «Plovisquejava. No sé què ho feia, però cada vegada que anava a veure la senyora Enriqueta era una casualitat que no plogués.»
pág. 137. «Sentia la brasa a dins del cervell, encesa i vermella. Veces, abeuradors, menjadors, colomar i cabassos de colomassa, ¡tot a passeig! Escala de paleta, espart, bola de sofre, bútxeres, ullets vermells i potes vermelles, ¡tot a passeig! Cua de gall dindi, caputxa, monja, colomins i colomons, ¡tot a passeig! La golfa del terrat per mi, la trapa tapada, les cadires a dintre de la golfa, la volta dels coloms aturada, el cove de la roba al terrat, la roba estesa al terrat. Els ulls rodons i els becs punxents, el tornassol malva i el tornassol poma, !tot a passeig!»
pág. 157. «I entre glop i glop de cafè encara em va dir que la història més valia llegir-la en els llibres que no pas escriure-la a canonades.»
pág. 164. «I quan van bombardejar des del mar, el meu pare va morir. No per culpa de cap bomba del bombardeig, sinó perquè, de l’espant, se li va parar el cor i s’hi va quedar. Em costava d’adonar-me que era mort perquè ja feia temps que era com si fos mig mort… com si no fos res meu, ni res que jo pogués voler com a meu, com si quan es va morir la meva mare el meu pare també s’hagués mort.»
pág. 167. «El que em va dir la senyora Enriqueta ho vaig explicar a l’adroguer de sota i em va dir que no em fiés de ningú. I vaig dir a la senyora Enriqueta que l’adroguer de sota m’havia dit que no em fiés de ningú i em va dir que l’adroguer de sota feia novenes perquè perdéssim [...]. I l’adroguer de sota em deia que la senyora Enriqueta només vivia pensant en els reis. I la Julieta va torna a venir i va dir-me que els vells eren els que feien nosa…»
pág. 174. «Quan alguna vegada havia sentit: aquesta persona és de suro, no sabia què volien dir. Per mi, el suro era un tap. [...] I a l’últim vaig entendre què volien dir quan deien aquesta persona és de suro… perquè, de suro, ho era jo. No perquè fos de suro sinó perquè em vaig haver de fer de suro. I el cor de neu. Em vaig haver de fer de suro per poder tirar endavant, perquè si en comptes de ser de suro amb el cor de neu, hagués estat, com abans, de carn que quan et pessigues et fa mal, no hauria pogut passar per un pont tan alt i tan estret i tan llarg.»
pág. 189. «… i corria cap a casa meva i tothom era mort. Eren morts els que havien mort i els que havien quedat vius, que també era com si fossin morts, que vivien com si els haguessin matat.»
pág. 191. «Hi havia una galleda coberta de serradures molles. Potser a sota hi havia alguna cosa bona com ara un rosegó de pa… però ¿què és un tros de pa per acabar amb tota la gana?… Per menjar herba calia la força d’anar-la a buscar i herba no és res, al capdavall… Havia après de llegir i d’escriure i la meva mare m’havia avesat a dur vestits blancs. Havia après de llegir i d’escriure i venia pastissos i caramels i xocolatins plens i xocolatins buits amb licor a dintre. I anava pel carrer com una persona al costat de les altres persones. Havia après de llegir i d’escriure i havia servit i havia ajudat.»
pág. 197. «I entre campana i campana, un cargol de mar d’aquells que, si hi acostes l’orella, a dintre se sent el mar. Aquell cargol que havia pogut ficar-se tots els gemecs del mar a dintre, per mi era més que una persona. Mai cap persona no podria viure amb aquell anar i venir de les onades ficat a dins. I quan li treia la pols, sempre l’escoltava una estoneta.»
pág. 200. «I si a mi de vegades em venia al record, feia un gran esforç per treure-me’l, perquè duia un cansament tan gran a dintre que no es pot explicar, i calia viure, i si pensava massa el cervell em feia una mena de mal com si el tingués podrit.»
pág. 231. «I vaig sentir d’una manera forta el pas del temps. No el temps dels núvols i del sol i de la pluja i del pas de les estrelles adornament de la nit, no el temps de les primaveres dintre el temps de les primaveres i el temps de les tardors dintre el temps de les tardors, no el que posa les fulles a les branques o el que les arranca, no el que arrissa i desarrissa i colora les flors, sinó el temps dintre de mi, el temps que no es veu i ens pasta. El que roda i roda a dintre del cor i el fa rodar amb ell i ens va canviant per dins i per fora i amb paciència ens va fent tal com serem l’últim dia.»
pág. 236. «[...] i m’entretenia a mirar els arbres que vivien cames enlaire, amb totes les fulles que eren els peus. Els arbres que vivien amb el cap a dintre de la terra menjant terra amb la boca i amb les dents que eren les arrels. I la sang els corria diferent de com corre per dintre de les persones: recta del cap als peus per la soca amunt. I el vent i la pluja i els ocells feien pessigolles als peus dels arbres tan verds quan naixien. Tan grocs per morir.»
pág. 240. «El cargol estava al mig de la consola, i era com si el sentís amb aquell neguit del mar a dintre… buuum… buuum… i vaig pensar que potser quan ningú no l’escoltava, a dintre no feia remor i que allò era una cosa que no es podria saber mai: si a dintre del cargol de mar hi havia onades quan a l’entrada del forat no hi havia cap orella. Vaig treure les perles del portamonedes i les vaig ficar en una capseta i me’n vaig quedar una i després la vaig tirar a dintre del cargol perquè fes companya al mar.»
pág. 247. «[...] i, amb els braços davant de la cara per salvar-me de no sabia què, vaig fer un crit d’infern. Un crit que devia fer molts anys que duia a dintre, i amb aquell crit, tan ample que li havia costat de passar-me pel coll, em va sortir de la boca una mica de cosa de no res, com un escarabat de saliva… i aquella mica de cosa de no res que havia viscut tant de temps tancada a dintre era la meva joventut que fugia amb un crit que no sabia ben bé què era… ¿abandonament?»
pág. 250-251. «El llit estava calent com la panxa d’un gafarró, però l’Antoni tremolava. [...] Estava girat d’esquena i li vaig passar el braç per sota del seu braç i el vaig abraçar pel pit. Encara tenia fred. Li vaig entortolligar les cames amb les meves cames i els peus amb els meus peus i vaig fer baixar la mà avall i li vaig deslligar el lligam de la cintura perquè pogués respirar bé. [...] i amb el cap contra la seva esquena vaig pensar que no volia que se’m morís i li volia dir tot el que pensava, que pensava més del que dic, i coses que no es poden dir, i no vaig dir res i els peus se m’anaven escalfant i ens vam adormir així i abans d’adormir-me, mentre li passava la mà pel ventre, vaig topar amb el melic i li vaig ficar el dit a dintre per tapar-l’hi, perquè no se’m buidés tot ell per allí…»
Mirall trencat
Club Editor
Agregada el 06/09/11
pág. 62-63. «Feia més de tres anys que l’havien destinat a Bogotà i enyorava Europa i, sobretot, Viena. Abans d’anar a Barcelona hi havia passat uns quants dies. S’estigué fins a entrada de fosc parlant a soles amb Valldaura dels amics i de la gent nova. [...] A Bogotà s’hi moria de tristesa: “¿Com vols que em casi? El que costa és trobar-hi una noia que no porti una cinta al cap i que no toqui el piano. Es veu que no hi has estat mai… A més, ja saps què em passa…”»
pág. 87. «Al seu pare, quan era petita, li agradava que li anés a donar el bon dia, ben vestida, polida, amb els tirabuixons lluents. Un matí que estava malalta l’anà a veure d’amagat. Ell se l’assegué a la falda i, al cap d’una estona, tot posant-li la galta damunt dels cabells, li digué: “Filla meva, hi ha gent que amb un record en té per tota la vida.” Ella li preguntà: “¿Què vol dir, un record?” “Prou que ho sabràs, potser això d’ara en serà un per a tu, d’aquí a molts anys.” A l’església, el dia dels funerals, la Sofia sentí com si alguna cosa se li enfonsés per dintre i es veié, petita, asseguda a la falda del seu pare, aquell matí. “¿Què vol dir, un record?”»
pág. 89. «”Et deixaré rica. Tot el que tinc serà teu. Però no ho has de dir a ningú, ¿sents? És un secret.” Estigué contenta de tenir un secret amb el seu pare. Un secret eren unes quantes paraules dites en veu baixa perquè no les sentissin ni els ocells.»
pág. 92. «Es tragué el rellotge de la butxaca de l’armilla i mira l’hora. Aquell rellotge d’or l’hi havia regalat el seu oncle quan havia començat a treballar a la botiga. “Saber l’hora exacta és el que hi ha de més important a la vida. Un home es fet de segons, de minuts”.»
pág. 97. «”¿Què pintes, ara, Jesús?” No es queixava mai de la seva vida perquè, segons a quines hores, a tres passos del cavallet, sentia una escalfor al cor i una mena de bogeria al cervell que res del món no hauria pogut donar-li fora de la seva feina. Des del seu colomar, tot mirant l’estesa de terrats plens de roba blanca que la marinada feia gronxar, pensava que no s’hauria volgut canviar amb ningú.»
pág. 116-117. «En Ramon li digué baixet: “Aquesta nit sortirem a la teulada a matar les bruixes que el vent hi haurà posat.” “¿Com són?” -preguntà en Jaume amb una veu que a penes si es sentia. En Ramon li tornà a pessigar el clatell: “Verdes i morades… ¡a cavall d’una escombra de color de mosca!” En Ramon només veia colors: la mamà era de color de rosa, el papà de cafè amb llet, la Maria blanca, l’Armanda de color de terra, l’àvia vermella…»
pág. 131. «En Jaume arrencà a córrer cap a l’aigua però en Ramon tenia les cames més llargues i l’atrapà de seguida. Havia collit la forca de terra i la hi posa al coll. “¡Quiet!” Topà amb la soca d’un arbre. “¡Deixa’m, que em fas mal!” La Maria li passà una mà per la galta, com la mamà, i li digué: “Pobre nyicris…” Tenia la mà dolça i els ulls li brillaven com les estrelletes que anaven caient de les fulles. En Ramon cridà: “¡Ara!” La Maria tenia l’agulla de picar als dits. Quan sentí la punxada al coll la mirà com si no ho entengués i arrencà a plorar amb la boca oberta. Tenia les mans crispades, els mirava; es volgué treure la forca del coll i en Ramon l’empenyé. Caigué a terra i quedaren una estona quiets. “Recollida…” I tot d’una el bosc s’il·luminà. Un sol petit i rodó color de taronja botia per entre els arbres i les fulles, que s’havien tornat vermelles. Tingué temps de pensar en quan es mirava les mans davant d’un llum i es veia l’ombra dels ossos voltada de carn rosada. La forca l’havia acostat a l’aigua. Estava dintre de l’aigua, d’esquena, i les fulles i les branques s’anaven tornant petites i tot semblava que fos molt lluny. Féu un esforç per moure’s però quedà mig de bocaterrosa i sentí molt de mal darrera del cap i un gran fred.»
pág. 134. «La senyora Valldaura demanà a l’Armanda que li portés una ploma del gerro: “la més alta.” L’Armanda la hi donà i ella, abans de tornar-la-hi, la mirà una estona: tornassolada, amb un ull a l’acabament d’un blau misteriós i fort. “Tingui, senyor Jaume… ensenyi-la als àngels…” L’Armanda col·locà la ploma a dintre de la caixa, ben acostada al cos del nen mort.»
pág. 139-140. «Aquella visita seria el seu secret. Eren vells. Els anys els havien pres aquella cosa efímera que fa que un home i una dona s’enamorin d’una gràcia que no existeix.»
pág. 140. «Havia somniat una altra vida, molt diferent de la que havia anat vivint, molt diferent de la vida del seu pare, una vida traçada per la seva voluntat més que per unes circumstàncies, sempre pensant que ja tindria temps de rectificar-la, però en el fons sense gaires ganes de rectificar res. [...] Un home és una cosa misteriosa; una màquina que no s’acaba mai de saber com és feta. Perquè els metges i els homes de ciència diuen és això i és allò i sempre és més del que diuen; els mateixos humors, els mateixos camins entortolligats per dintre, però cada home, amb la seva ànima, com… I encara que intentava d’explicar-s’ho més li semblava que no sabia res… El principi de la soledat, pensava, és aquesta gran originalitat de cadascú a fer servir la seva màquina. Sí, tots els homes són iguals de qui sap quines maneres.»
pág. 141. «El temps no havia passat per aquella casa de senyors voltada d’arbres centenaris, coronada de xemeneies, amb teulades i torratxes, acollidora com la Teresa… La Teresa allí, asseguda a contrallum, nimbada de claror grisa, immòbil com si escoltés la pluja. Estaven l’un al davant de l’altre, sense retrets, amb una mena d’alegria escanyada. Déu meu, tant de patir, per què? La vida estava allí, ratllada d’arrugues, amb les mans que li tremolaven lleugerament, encara carregades de brillants, amb els ulls plens d’intel·ligència i d’espera.»
pág. 169. «Si fos a fer… No. Si fos a fer faria exactament igual. No podia saber què havia perdut però sí que havia guanyat uns privilegis que, casat amb una noia pobra, no hauria gosat ni somniar de tenir. La seva vida potser sí que era una vida trista, però ¿no son tristes totes les vides es visquin com es visquin?»
pág. 179. «I no obrí perquè no era cap criatura recollida; en Ramon i ella eren germans. Una vegada s’havien besat a la vora de l’aigua on anys enrere… en Jaume… Ella mirava l’aigua amb els braços encreuats a l’esquena, la fascinaven les bestioles que es movien per dintre i la feien tremolar. En Ramon se li posà al costat. “Jo sé més coses que tu. ¿Saps què fan els grans quan s’estimen? Juguen amb les llengües.” L’havia agafada i l’havia feta girar de cara a ell. “¿Ho saps que els teus ulls i els meus són d’aigua? Seria bonic que l’aigua dels teus ulls i la dels meus es barregessin.” La Maria veia fulles a dintre dels ulls d’en Ramon: un paradís lluent i fosc que li xuclava la voluntat. “Si l’aigua dels teus ulls i la dels meus es barregessin jo seria tu i tu series jo. ¿T’agradaria?” Havia dit que sí amb una veu feble.»
pág. 228-229. «Ella no tenia cap malaltia de les que es poden curar, ja li ho havia dit: “Doctor Falguera, el que jo tinc és la mort a dintre i amb aquesta senyora tan fina no hi pot res ningú: ni les herbes, ni els minerals, ni el bisturí. Ni tots els seus estudis.” Tenia ganes d’entregirar-se perquè tot li feia mal i no pogué. Enrabiada tornà a provar. La martiritzaven las grans zones de pell encetada per tantes setmanes d’estar ajaguda de cara al sostre, amb els ronyons desfets, amb l’aigua que li sortia per la pell de les cames totes una nafra i mortes. [...] Agafà la pera de trucar que tenia a sota del coixí, amb un cordó tan llarg que de vegades s’hi embolicava; la mirà i la deixà damunt de la gira. ¿Què en trauria de despertar la pobra Armanda perquè l’ajudés a girar-se si així que la posaria d’un costat ja voldria estar de l’altre?»
pág. 236. «Li estrenyé la mà. Fontanills tenia les mans humides tant a l’estiu com a l’hivern. [...] S’assegué al seu davant sense saber ben bé què fer de la mà que havia tocat la mà del senyor Fontanills, que, com sempre, es posà a parlar del temps, de la calor que l’abatia tant… a ell que li donessin l’hivern. “Els primers freds em revifen. I per Nadal, que l’aire és fi i talla, potser no s’ho creurà, però em rejoveneixo.»
pág. 240-241. «El dominó li arrossegava per terra. Obrí els braços a tota amplada. “Dec semblar un aguilot.” S’ajupí per recollir-se la roba i aixecar-la perquè hi ensopegava. Agafà el mirall de mà de la senyoreta Sofia, amb el marc de roses de plata. Acabà de resseguir la casa amb un braç estès, amb el mirall encarat endavant com si aguantés una torxa enlaire. Del primer pis al vestíbul baixà l’escala amb el mirall encarat endarrere: hi veia trossos de sostre, trossos de barana, dibuixos i garlandes de la catifa que cobria els graons, tot viu i desenfocat, fins que en arribar al darrer graó caigué tan llarga com era embolicada en plecs violeta. El mirall s’havia trencat. Els bocins s’aguantaven en el marc, però uns quants havien saltat a fora. Els anava agafant i els anava encabint en els buits on li semblava que encaixaven. Les miques de mirall, desnivellades ¿reflectien les coses tal com eren? I de cop a cada mica de mirall veié anys de la seva vida viscuda en aquella casa. Fascinada, arrupida a terra, no ho entenia. Tot passava, s’aturava, desapareixia. El seu món prenia vida allà dintre amb tots els colors, amb tota la força. La casa, el parc, les sales, la gent; de joves, de més vells, de cos present, les flames dels ciris, les criatures. Els vestits, els escots amb els caps a dintre rient o tristos, els colls emmidonats, les corbates amb nusos perfectes, les sabates acabades d’enllustrar caminant damunt de catifes o per la sorra del jardí. Una orgia de temps passat, lluny, lluny… que lluny que era tot. S’aixecà trasbalsada, amb el mirall a la mà. Sentí trets. Com cada nit. Havia arribat l’hora del xampany.»
pág. 272. «S’aturà en sec. Altra vegada sentí la carícia a la galta. Més forta que la carícia d’un fil de teranyina perdut. Com si una mà invisible li fes una carícia molt dolça, una carícia d’amor sota de l’ull, galta avall… no s’espantà gens. Ben dreta de cara als arbres murmurà: “Si és un mort d’aquesta casa el qui pensa en mi, que Déu l’ajudi i li doni el repòs i la pau que necessita.” Es quedà com si se li hagués parat el pensament, sola al mig d’un desert, sense cel i sense terra. De mica en mica es reféu i, molt a la vora, a l’alçada dels ulls, amb els arbres negres per fons, una cosa la fascinà: una boira petita, una mica de boira de no-res, indecisa, una ala transparent que s’anà allunyant i a l’últim es fongué com si la terra l’hagués xuclada. Es tornà a quedar mig morta per dintre i quan pogué es senyà.»
pág. 274-276. «Voltada d’encenalls i de drapots rosegats, amb els ulls vermells i l’esquena pelada, escoltà. Hi havia un silenci espès. Dintre d’ella alguna cosa s’havia engegat i es posà a caminar. Caminava damunt d’esteses de papers, travessava sales amb sostres daurats, sales amb llums de llàgrimes de vidres, amb canelobres de porcellana trencats, entreteixits de teranyines. Sales amb papers bufats, desenganxats en els racons més humits, amb mobles, amb gerros, amb calaixos apilats per terra. Allà dins hi havia viscut gent. De la vanitat, de l’odi, de les miques d’amor, en quedava la pols i un trist espectacle d’esplendor i d’oblit. [...] La voltava el perill o no gosava bellugar-se. L’ombra de sempre, una ala de boira ondulant com una flama, li passà tan a prop i tan baixa que li fregà les orelles. Féu un bot i arrencà a córrer fins que no pogué més. [...] Sense esma, mig malalta, arribà al passeig dels castanyers i s’enfilà a una soca; trobà un forat i s’hi entaforà. Al cap d’uns quants dies vingueren més ombres a tallar arbres, a tirar la casa a terra. De seguida veieren a la soca d’un castanyer de l’entrada, cargolada en un esvoranc, una rata fastigosa, amb el cap mig rosegat, voltada de mosques verdes.»
